Lluís Calvo sobre l’antologia Com elles

(Lluís Calvo per Carles Mercader)


Com
elles
és una antologia a cura de Mireia Vidal-Conte que aplega
tot un seguit de poetes,  de primer ordre. Aquesta obra
ha aparegut a la col·lecció La Fosca de l’editorial Lleonard Muntaner, tot un
referent a l’hora de parlar de la poesia actual. De la idea de l’antologia en
va néixer l’espectacle Com Elles, que
es va representar, per primer cop, a la Seca el 2014. 




Una antologia de poetes.
N’han aparegut moltes, certament. Caldria preguntar-se, per tant, què aporta
com a novetat substancial aquest nou lliurament. Diu Marc Romera, en el pròleg del
llibre, que Mireia Vidal-Conte, “no ha volgut fer una tria a partir del gènere,
sinó que ha volgut entrar en el gènere i un cop dintre n’ha fet una tria a
partir del valor literari”.
Fixem-nos en el mot entrar.

(Marc Romera per Ariadna Nalda)

Entrar implica una actitud de
recerca, d’exploració. S’entra en algun lloc amb la voluntat de ser acollit per
algú o alguna cosa. Hi ha un diàleg, un encontre.
Després de reflexionar sobre la
frase de Marc Romera, fins i tot pensant que podria contenir alguna mena
d’enginy sofístic, crec que el plantejament és correcte i té a veure amb l’existència per se d’alguna cosa, versus l’explicació dinàmica de. En altres paraules,
el dilema rau entre la reificació o cosificació -allò que els alemanys anomenen Verdinglichung–, la tendència a
convertir-ho tot en coses o bé en objectes, és a dir en estructures estàtiques,
en oposició a una visió fluent i dinàmica dels fenòmens, la qual s’esdevé en
múltiples facetes i que és canviant, subjectiva i polimorfa.
Cal dir que el sentit filosòfic
d’aquest mot, ara que es parla tant de cosificació, és ben anterior a l’actual,
és a dir a l’ús del cos com a mercaderia i pur objecte de plaer. Perquè
certament hi ha qui ha creat una imatge massa estàtica de la dona –respectable,
sí, però estàtica en qualsevol cas– i tot el que no hi encaixa és rebutjat. D’aquestes
imatges unívoques n’hi ha desenes i ben poques amb resultats filosòfics o
conceptuals notables. Perquè ja va dir Lacan que la dona no tot
a és. Car sempre és incompleta i no es pot definir ni
encaixar mai en cap taxonomia.
Vidal-Conte opta, doncs, per
aquesta segona opció: per
la fluïdesa. No s’acomoda pas a una explicació fixa
dels fenòmens, sinó que justament perquè són fenòmens en busca un sentit propi
i singular, encara que això comporti xocar amb visions rígides de la realitat,
sovint també plenes d’academicisme conservador.
Contràriament a l’opció triada
per Mireia Vidal-Conte, fer una tria a partir del gènere no hauria implicat una
comprensió des de dins d’aquest gènere –el fet d’entrar-hi– sinó una militància
plena d’apriorismes. Per això també concordo amb Romera sobre el fet que Com elles no és una col·lecció de poemes femenins
sinó una mostra de gran poesia. No un aplec de consignes, sinó una
reunió de grans poetes. Femenines
o no.
En qualsevol cas, fer aquesta antologia té a veure amb la mancança de visibilitat de certs poetes. Mancança totalment injustificada i injusta. A partir
d’aquí, per tant, es pot desenvolupar un discurs obert, amb tantes poètiques
com poetes. Discurs de la singularitat i la diversitat. Des de la necessitat més
rotunda i radical de la igualtat.
La necessitat de l’habitació
pròpia
continua vigent i encara hi ha molta marginalitat en el món de les
dones, també a Occident, el punt de referència de l’antologia. Tanmateix, ser
dona escriptora, com ser home escriptor, no vol dir gran cosa, ja que aquest simple
enunciat no ens diu res sobre la bondat del que s’escriu. D’escriptors i
d’escriptores n’hi ha milers. Agafar-ho com a condició apriorística és un
error. La qualitat, per tant, ha de ser el criteri determinant.

En aquest sentit és ben cert,
com diu Mireia Vidal-Conte, que les poetes no són tan conegudes com els poetes.
Però, per damunt de tot, l’editora reivindica la qualitat i no li interessa remarcar
la condició de dona que simplement agafa un llapis i escriu.
L’antologia no vol
ser, en paraules seves “un catàleg de senyores i punt; d’éssers amb vagina que
fan versos, sigui quina sigui la seva qualitat literària”.
Això no li interessa
a la responsable de l’edició. I, per tant, defensa el seu punt de vista amb
rotunditat i vehemència, fins i tot amb un punt de sana polèmica.
Si Mireia Vidal-Conte, així
doncs, ha fet una antologia de dones és perquè hi ha tot de veus que malgrat la
seva extraordinària qualitat no són pas reconegudes com caldria. I tal com argüeix
Odile Arqué a l’epíleg, aquesta antologia de poetes supera qualsevol fossat que
hagi volgut encerclar-les.
Com
elles
, així doncs, és un testimoni que ens permet adonar-nos de
l’extraordinària qualitat de la poesia escrita per aquests poetes “no reconeguts”.
 
A l’antologia trobem poetes del
segle XX. Evidentment falten molts noms, les nascudes a finals del XIX, per
exemple. Però s’entén que el volum havia de ser manejable i no podia excedir un
cert nombre de pàgines.
Pel que fa a la tria un dels
encerts de l’antologia és aplegar poetes catalanes al costat de les poetes
diguem-ne universals. Veus que Vidal-Conte sempre ha defensat, com ara Felícia
Fuster, Zoraida Burgos, Antònia Vicens o Margarita Ballester. I d’altres com
Maria-Mercè Marçal i Anna Dodas. 
Al costat hi ha grans poetes de sempre, ben conegudes i absolutament ineludibles, com Ingeborg Bachmann, Anne Sexton o Sylvia Plath. Absències? N’hi ha, i responen als criteris de selecció de l’autora. No hi són, per exemple, ni Hilda Hilst ni Marianne Moore (tot i que va néixer al XIX, com Clementina Arderiu), però tampoc Elizabeth Bishop. També en l’àmbit català hi ha determinades absències. Però les tries sempre són personals i s’han de respectar. I cal situar-se també en els pressupòsits de l’antologadora i entendre la seva tria, en funció no cal dir-ho dels seus criteris de qualitat. I per què no, de les seves fílies i fòbies.
Sigui com vulgui l’antologia permet “descobrir” noves veus, i d’altres que sonaven al lector però sobre les quals no s’havia exercit el necessari aprofundiment.
Un altre encert addicional és
haver inclòs poetes que escriuen en castellà, les quals òbviament no necessiten
traducció. Veus com Chantal Maillard, Ana Becciu, Dulce Chacón, Olvido García
Valdés o Blanca Wiethüchter.
I cal parlar també de les
traduccions. Algunes són de la mateixa Mireia-Vidal Conte, com les de Teresa Rita Lopes, o Anne Carson. Però la nòmina de traductors i traductores és llarga i
insigne: Ignasi Pàmies, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Dolors Udina, Arnau Pons, Núria Busquet o Carles Duarte, entre d’altres.
Aquesta antologia no és
habitual entre nosaltres, a causa del seu caràcter ambiciós i a causa també de la
inclusió de poetes catalanes al costat de les considerades habitualment com a universals
(totes ho són, tanmateix, d’universals)
.
I, precisament, per això és una obra que serveix d’introducció als lectors àvids
de poesia, tot i que també esdevé un referent ideal per als lectors més bregats
,
ja que permet accedir a moltes veus diverses i aplega, alhora, un espectre prou
ampli d’autors, tots ells de gran alçada. Una antologia, fet i fet, que ens
permet conèixer l’escriptura de grans poetes. Així, des de la seva veu. Com elles.

(Anne Sexton)

Més articles

Envia'ns un missatge